SETMANA SANTA OLESANA. EL MISTERI DELS MISTERIS

 

    Era 1991 i no feia gaire que vivíem a Olesa de Montserrat, mesos. Un paper que algú havia deixat per sota de la porta ens convidava a tots els veïns a reunir-nos a la Placeta de Santa Oliva per parlar del "misteri de l'hort" i vaig pensar que a algú li havien fotut les albergínies, els pebrots o els carbassons, vés a saber. S'hi havia d'anar per estar al cas i veure si la família podíem ajudar d'alguna manera, i allà que hi vam anar el meu sogre i jo.

-El senyor rector diu que hauríem d'organitzar-nos pel "misteri de l'hort".

-Les hortalisses els hi han robat al senyor rector?, vaig preguntar.

    Llavors van veure que als nous se'ls hi havia d'explicar de què anava tot plegat perquè estaven ben perduts. Ens van explicar que es tractava de recuperar la "tradició" olesana d'exposar els passos o imatges que per Setmana Santa representaven escenes de la passió de "Nostre Senyor Jesucrist", que s'havia perdut el 1969, i que al carrer de Santa Oliva es concretava en l'anomenat "Misteri de l'oració de l'hort".    

    Així doncs, aclarit el "misteri" (amb minúscula), s'havia d'organitzar una mena de confraria i nomenar algú que la presidís i tirés endavant l'exposició del "Misteri" (en majúscula). Ningú volia atendre càrrec tan honorífic i al final els dits em van assenyalar a mi. Vaig agrair la confiança però, per honestedat amb mi mateix i la resta dels assistents, que jo suposava devots veïns, no podia acceptar un càrrec religiós per la meva condició de descregut (vaig començar bé a Olesa). Quina bestiesa¡¡ em van dir. Que no feia falta creure en res. Que era una "tradició". Que sempre s'havia fet de joves i seria bonic recuperar-la. Deixa't estar d'hòsties home¡¡. No em vaig deixar convèncer.

    Fins aquí l'anècdota.

    Que els Misteris tenen un caràcter religiós catòlic és indubtable, perquè s'exposen imatges pròpies d'aquesta confessió. Ara bé, s'ha de ser creient o no per participar de l'esperit dels Misteris d'Olesa? Ja heu vist que uns em van dir que no i molts m'ho continuen dient encara, i m'ho crec; però, amb els meus ulls de descregut i, em penso, fins i tot amb els d'algun cristià, veig que no deixa de ser un retorn nostàlgic i acrític, trenta-tres anys després, a una mostra del nacionalcatolicisme per part d'algunes persones que els van viure a la seva infantesa o joventut.

    Per donar-nos-en compte, cal saber que fins no fa gaire a la pàgina web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa" s’hi deia: "L'any 1969 amb les noves directrius que es van aprovar en el Concili Vaticà II i també per la decisió consensuada d'alguns sacerdots de la Diòcesi de Barcelona entre els quals hi havia el de la Parròquia d'Olesa, Mn. Jaume Serrano, deixaren d'exposar-se al públic els nostres Misteris, igual que deixaren de fer-se les processons a la nostra vila, entre elles la de Setmana Santa, que van quedar en l'oblit durant dues llargues dècades.", o quan el rector de l'església catòlica d'Olesa hi tenia escrit que "Molta gent va témer, fa uns anys, que l'influx conjugat amb una secularització de la societat i de la cultura, i les reformes de Concili Vaticà II, anessin afeblint el fervor del poble, protagonista d'aquestes manifestacions. Gràcies a Déu, això no ha estat així a Olesa de Montserrat.". Tot això ara ja ni hi és escrit (algú deu haver pensat que no és prudent pel «màrqueting»), però cal conèixer els antecedents perquè res neix sota d’una col.

  

     És veritat que en trenta-tres anys ha plogut molt, i ja s’ho faran aquells que els hi agrada la religiositat integrista i totalitària del catolicisme anterior al Concili Vaticà II, sigui per quedar bé davant vés a saber qui, o sigui perqué els hi fa gràcia recuperar la "tradició"; afortunadament i contràriament el 1969, ara cadascú es lliure de creure o fer el que vulgui (si més no de dret, de fet és més discutible); això sí, sempre que no es vulgui imposar als altres de forma clara o amb subterfugis.

    I no parlo de totalitarisme i subterfugis en va, sinó perquè, i torno a la web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa", el rector catòlic es permetia dir que "Cal que, en visitar aquests Misteris, fem pregària en bona sintonia amb Jesús i amb tota la comunitat cristiana, en definitiva, amb tot Olesa de Montserrat, que, fidel a les seves tradicions, ha fet possible que arribi fins als nostres dies aquesta bonica tradició". Les 24.000 i escaig persones olesanes som totes cristianes? No n'hi ha de musulmanes, ni testimonis de Jehovà, ni protestants i molt menys, agnòstiques o atees. Totes, totes¡¡  són catòliques practicants de la missa dominical de precepte, que es creuen i coneixen, fil per randa, els dogmes de la Santíssima Trinitat, la Immaculada Concepció, la Infal·libilitat Papal (quan parla assegut) .... i per tan fervoroses seguidores de la Ruta dels Misteris. Per favor a mi que no se m'hi barregi. Respecto i passo pacientment l'anomenada Setmana Santa, però demano el mateix respecte..

    A partir d'aquest axioma tot és justificable, fins i tot que l'ajuntament, que s'ha manifestat oficialment laic o aconfessional (és veritat que gairebé per força, com si no hi estiguès constitucionalment obligat), el 16 desembre de 2015 declarés els Misteris festa d'interès local amb el suport dels grups municipals, suposadament laics, Bloc Olesà, ERC i PSC, això sí, justificant-se en què una festa tan arrelada a l'imaginari col·lectiu seria visitada per tota una multitud de persones vingudes d'arreu i portaria innombrables beneficis econòmics al comerç local. M'ho hauran d'explicar perquè jo, que tinc el "Misteri de l'Hort" al costat de casa, sempre hi veig la mateixa gent: persones olesanes cada any més crescudetes i/o una mica més velles entrant i sortint en un monòton ritual que s'ha de fer any rere any.

    Que voleu que us digui, i ja perdonareu aquest pobre descregut, però em fa l'efecte que amb l'excusa d'un suposat benefici col·lectiu, es vol acontentar una part de la ciutadania olesana electoralment interessant, que té tot el dret a manifestar les seves conviccions religioses, interessades o no, però que no deixen de ser personals. Per això penso que el que no es pot fer és vendre amb diners públics l'espectacle i la impostura d'una suposada fe massiva per amagar la realitat d'una Olesa que gairebé no practica la religiositat de la fe catòlica. Com a tot arreu.

    Al final faig meva la màxima que fa anys (ai!!!) cantava Raimon: «més val no ser entès que romandre callat». Ja ho he dit, mira.

REFLEXIONS SOBRE PARTICIPACIÒ CIUTADANA A OLESA: SR. ALCALDE, "IN CLARIS NON FIT INTERPRETATIO", NI RECORRENT A L'ORACLE D'INTERNET.

 

«El fazedor de las leyes deve fablar poco e bien, e non

deve dar juicio dubdoso, mas laño e abierto; que todo lo

que saliere de la ley, que lo entiendan luego todos los que

lo oyeren e que lo sepan sin toda dubda e sin nenguna

gravedumbre» (Fuero Juzgo, 1,1; 6).

    
    Al Reglament Orgànic Municipal d'Olesa de Montserrat (ROM) hi diu això fil per randa:

«TITOL TERCER . DRETS DE LA CIUTADANIA

................

Art. 84. Dret de formulació de precs i preguntes

1. Després de les sessions ordinàries del Ple, l'Alcaldia declararà closa oficialment la sessió, i a continuació obrirà un torn de paraules del públic assistent i de representants d'entitats i associacions.
.............
3. Els precs i preguntes podran ser plantejats oralment o per escrit i, si s'escau, seran debatuts en la sessió següent, sense perjudici que ho siguin en la mateixa sessió.»

    La frase «seran debatuts» la poso en negreta, i subratllada perquè és la mare dels ous de tot plegat: l'Il-ltre Sr. alcalde m'ha dit que la frase en qüestió s'ha d'interpretar com a «seran contestats» perquè el «debat» és un dret que el ROM reconeix només als membres de la corporació (és a dir, als regidors i no a la resta de la ciutadania olesana). Això resulta d'una consulta que ha fet a una web (de pagament?) anomenada «Corporativa es publico», ja que es veu que a l'ajuntament no té secretari ni serveis jurídics que hi entenguin de temes tan complexos. De tota manera voldria veure com ha fet la pregunta el Sr. alcalde per què l'oracle d'internet li hagi donat aquesta resposta.

    L'ocurrència no és de per riure, perquè amaga la barroeria de seguir com sempre s'ha fet: que la ciutadania pregui o pregunti coses del seu interès, se li respongui «manzanas traigo» i no se li doni la possibilitat de matissar o protestar, perquè «vostè ja ha fet la pregunta i jo ja li he contestat», quedi amb un pam de nas, faci cara de babau i tal dia farà un any. I això que ara governen els paladins de la participació: la CUP disfressada de Bloc Olesà amb ERC. Que no s'enfadi JuntsxCat perquè en aquest cas són pura anècdota.

    No soc advocat, sinó graduat social emèrit (ni pitjor ni millor que l'advocat, diferent) i vaig aprendre dues coses bàsiques: a) que, entre altres coses, les normes s'han d'interpretar segons el sentit propi de les seves paraules i atenen fonamentalment el seu esperit i finalitat (article 3 del Codi Civil), i b) que les normes se sistematitzen i ordenen en títols, capítols, seccions i articles per afavorir el principi de seguretat jurídica.

    Considerem a). El mestre Pompeu Fabra al seu diccionari, va definir «debatre» com a «discutir amplament amb un o més interlocutors» i així mateix ho recull també avui en dia, el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. En canvi, «Contestar» Fabra ho defineix com «dir o escriure (quelcom) a algú en resposta al que ens ha dit o escrit», i l'Institut ho canvia lleugerament, com «dir o escriure en resposta (a una carta, una pregunta, etc.)». Dues autoritats lingüístiques han parlat i podem concloure que el debat és un concepte molt més ampli que la simple contesta, permet explicar, contextualitzar, matissar, detallar i vetllar per una participació ciutadana activa i no merament passiva. I l'article 84. 3 del ROM diu que els precs i preguntes «seran debatuts» i no altra cosa. «In claris non fit interpretatio» deien els romans (permeteu-me la pedanteria), allò que és clar no cal interpretar-ho i no busquem tres peus al gat.

   Seguim. Ara, molt breument, analitzem b). Recordem que el Sr. alcalde, curant-se en salut, i per si de cas «debatre» resulta que, efectivament, vol dir «debatre» i no «contestar», pren una postura elitista i assenta càtedra determinant que el ROM, reserva el dret a debatre als senyors regidors amb l'acudit de què, si no fos així, es podria desvirtuar el principi de «representació política» (sic). Per fer més por només li faltava afegir que el Ple es convertiria en un «soviet». Ras i curt, si els regidors que van aprovar el ROM el 26 de setembre de 2019, haguessin volgut sostreure a la ciutadania el dret a «debatre» i reservar-lo exclusivament als regidors, no haurien redactat l'article 84 com el van redactar i inclòs en el Títol Tercer consagrat, ni més ni menys, als Drets de la Ciutadania. Per això és evident, clar i diàfan, que a Olesa, va haver-hi la voluntat expressa i indubtable de reconeixer que la ciutadania té el dret a debatre, encara que, em temo, algú no devia saber ben bé que votava aquell dia. "In claris.... etc."

    El Sr. alcalde, d'ERC, geni i figura, diu que no pensa esmenar el ROM per regular i fer efectiu el dret ciutadà a debatre que ordena l'article 84; ben al contrari, si s'escau usarà la majoria absoluta dels grups municipals de l'equip de govern per canviar la frase «seran debatuts» per «seran contestats». Una molèstia menys de les que fan perdre el temps i et fan arribar tard a sopar. "In claris...."

    S'hi avindrà la CUP? Què en pensa la CUP? Segurament continuaran amb el postulat marxista, fracció Groucho, dels principis intercanviables mentre esperen que el confessor els digui si han de fer d'olesans o lleidatans quan els hi toqui fer sa guerra, si ERC vol, és clar. Ells ja m'entenen, "In claris...".

EL FONS DEL COMITÈ D'EMPRESA DE FINANZAUTO Y SERVICIOS DONAT A L'ARXIU COMARCAL DEL BAIX LLOBREGAT

 

Esperant l'arribada de la Marxa contra l'atur del Baix Llobregat. Maig de 1980 (Fotogafia: Domingo Arribas)

 El passat dia 7 de febrer vaig dipositar a l'Arxiu Comarcal del Baix Llobregat el fons del Comitè d'empresa de Finanzauto y Servicios, S.A de Sant Feliu de Llobregat per tal que els seus documents siguin tractats, netejats i instal·lats per a la seva conservació i se'n possibiliti la consulta per part de totes aquelles persones que hi estiguin interessades. No és un fons voluminós, ja que només consta de dues caixes, i recull tot el que he pogut conservar de l'activitat sindical a l'empresa des de 1975 a 1982, any en què va tancar.

    Finanzauto y Servicios, S.A, era una empresa dedicada a la compravenda i serveis de postvenda de camions Pegaso, furgonetes SAVA, automòbils SEAT, excavadores JCB, maquinària agrícola David Brown i elevadors Hyster, les accions de la qual estaven majoritàriament en mans de la família de banquers López- Quesada i l'empresa estatal ENASA (Empresa Nacional de Autocamiones). La seva plantilla laboral estava formada per unes 3000 persones treballadores distribuïdes a tota Espanya en uns 30 tallers mecànics amb els seus corresponents centres comercials. El taller de Sant Feliu de Llobregat va arribar a tenir 200 persones treballant i estava situat al que llavors era la «Carretera Nacional II de Madrid a Francia por la Junquera» a l'actual Polígon El Pla. Fou inaugurat el 1968 per l'aleshores Gobernador Civil de Barcelona i després Ministro de Gobernación Tomàs Garicano Goñi.

  

 El fons, com he dit, no és extens però penso que és interessant perquè mostra. a través dels seus documents, la forma de fer sindicalisme en un centre de treball entre petit i mitja, tan diferent a la d'una gran empresa, a on és més complex i dificil teixir solidaritats col-lectives a causa de la pressió més directa i propera de la direcció sobre les persones treballadores. Hi trobem, entre altres coses, denuncies a la Inspecció de Treball, la documentació generada en els processos de negociació dels cinc convenis col·lectius firmats entre 1977 i 1981, els intents de crear un comitè intercentres que coordinés els més de trenta comitès escampats per tot el territori i la paperassa al voltant de l'expedient de regulació que va acabar amb el tancament de l'empresa el 1982. Això darrer és especialment interessant, ja que mostra tota la lluita conjunta i unitària dels 30 centres de treball contra la política d’ENASA que, temorosa dels riscos que comportava que una sola empresa facturés el 25% de la seva producció, va propiciar la fragmentació i venda dels actius de Finanzauto y Servicios en unes 30 societats anònimes diferents amb la pèrdua de més del 50% dels llocs de treball.

    Aquest fons sindical de Finanzauto y Servicios queda així incorporat a l'important conjunt que sobre el moviment obrer baixllobregatí disposa l'Arxiu Comarcal de Baix Llobregat. Feina feta.

DE BOLXEVIC PERILLÓS A MENXEVIC AIGUALIT

 

    Al darrer ple municipal d'Olesa de Montserrat, el de gener, es discutia sobre el contracte de neteja dels edificis municipals, servei que l'ajuntament té subcontractat a una empresa externa, i el regidor Sr. Rodríguez Torondel d'Olesa Oberta-En Comú Podem, es va atrevir a opinar que si es municipalitzés el servei, entre l'estalvi del benefici empresarial i l'IVA, potser es podria millorar les condicions laborals i salarials de les treballadores. En pla Gran Inquisidor, el Sr. Serradó de la CUP, disfressada de Bloc Olesà, i que ha de ser alcalde d'aquí a un any i mig si ERC vol, des de la seva trona va sentenciar -«Sorprèn que vostès abanderin aquesta demanda sense entonar un «mea culpa»... perquè qui té les competències i qui pot impactar en els convenis és el seu partit ostentant el ministeri de treball, per tant, li demanem que faci arribar als seus companys les demandes que vostè mateix fa arribar a aquest ajuntament. I que una altra vegada que parlem de condicions laborals ens expliqui quina feina estan fent»-.

    Si tenim em compte el seu "curriculum vitae", no li negaré al Sr. Serradó la seva sapiència en biologia ambiental i tropical, ciutats i territoris sostenibles, canvi climàtic i transició energètica, tampoc dubto què deu ser un excel·lent formador de professors de secundària, batxillerat i idiomes i suposo que a l'Ajuntament de Vilanova del Vallès devien estar contents amb la feina que hi feia, encara més sabent que és una persona que té com a valors vitals els de fer «tant com puc» i estar «sempre a punt» de l'escoltisme (no sé si laic o catòlic de la DDE, si encara es diu DDE). Però, de les relacions que hi ha entre Olesa Oberta i Sumar i de les beceroles del funcionament de les relacions laborals no està gaire al cas, o potser no vol estar-hi, perquè, astut ell, en política res és tan fàcil i rendible com atribuir la pròpia incapacitat, mandra o frustracions a tercers amb excuses de mal pagador.

    El Sr. Serradó, hauria de saber que al Regne d'Espanya les relacions laborals es basen en la negociació col·lectiva i de la correlació de forces dels interlocutors en depenen els resultats. També hauria de saber que els governs poden arbitrar i influir en aquella correlació i això fa Sumar des del Ministeri de Treball (no Olesa Oberta, partit independent i local, encara que ja ho voldrien) amb la reforma laboral negociada amb els sindicats més representatius i les organitzacions empresarials i les substancials pujades de l'SMI que, tot plegat, ha facilitat la negociació col·lectiva, que estava molt malmesa per culpa del PP, i ha millorat les condicions laborals i salarials de les persones treballadores.

    Dit això, el Sr. Serradó, que, mentre no governava, era capdavanter de les municipalitzacions de serveis, ara no hauria de tirar pilotes fora, sinó aprofitar la conjuntura i fer de «bon patró». Jo comprenc la seva frustració perquè aquella comissió sobre municipalitzacions, que un decadent Bloc Olesà  li va deixar presidir generosament a l'anterior manament tot preparant futurs terrenys electorals, no va sortir com ell esperava i ara no es vol mullar el cul (per cert, ningú l'ha vist l'informe resultant).

    Possiblement el vertigen de veure's alcalde d'aquí a un any i mig sense «confessor»(*) que l'aconselli, formant part de la CUP, un partit a on «cada terra fa sa guerra»(*), que no sap si té «pensament o ideari»(*), mentre es debat entre participar o no en les institucions "burgeses", i, a Olesa, obligat a acontentar al poti poti electoral del que queda del Bloc Olesà i sense cap palau d'hivern per assaltar, li ha fet baixar la febrada d'esquerranisme i l'ha reconvertit de bolxevic perillós en un menxevic aigualit. Això si, sempre ens queda la pàtria rica i plena per anar fent.

Nota bene: (*) Aquestes paraules i locucions estan extretes literalment d'intervencions dels regidors de la CUP, no són llicencies meves. Que consti.

A LA MEMORIA DE L'AMIC PACO FERNÁNDEZ HOCES

 Intervenció que vaig fer ahir a l'acte de comiat del company Paco Fernández Hoces al tanatori d'Olesa de Montserrat.

    Els companys de l'Associació per la sanitat pública de qualitat d'Olesa m'han demanat que parli del Paco. Es fa difícil fer-ho quan una persona amb qui fa quatre dies parlaves i preparaves accions, ens ha deixat de cop i queda un buit.

    Com ho faig? A casa parlant amb la Irene, la meva dona, vam veure un camí. Que tens en comú amb el Paco que us hagi portat a organitzar-vos a l'Associació? I es va obrir el camí: Conec el Paco des dels anys setanta del segle XX i aquest nexe el trobo en la fidelitat comuna al pensament de les Comissions Obreres i al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Com el bateig pels catòlics, ser del PSUC i Comissions Obreres imprimeix caràcter, i vulguis que no, mai deixaràs de ser-ho i així com l'acudit ens explica que els de Bilbao neixen on volen, els del PSUC i Comissions Obreres estem a on ens dona la gana. I així, amb el temps, els dos vàrem seguir camins diferents, sempre, però, des de l'esquerra i portant a sobre aquell bagatge cultural «psuquero». En aquell bagatge el Paco hi tenia l'esperit de lluita sempre col·lectiva, mai individual, i unitària, l'esperit de diàleg, de negociació, però també un esperit crític i radical. Crític, no de murmurar a les cantonades i barres de bar, sinó d'actuar amb criteri, sabent separar el blat de la pols i la palla. Radical, no de trencar coses i cridar, sinó anant sempre a l'arrel de les coses i sabent qui són els seus, és a dir els demòcrates entesos com ho entenien els grecs clàssics: els pobres lliures, els qui exigeixen llibertat, igualtat i fraternitat. 

    Així era el Paco, i això el va portar a l'Associació per la sanitat pública de qualitat d'Olesa, i aquells dos vells coneguts i saludats de les lluites sindicals i polítiques dels anys setanta es van retrobar i van passar a la categoria d'amics, juntament amb l'Amador, l'Ana, el Josep Maria i el Juanjo.

    El Paco va ser capaç de veure la necessitat de fer un pas qualitatiu en la nostra lluita i passar de les concentracions setmanals dels divendres davant el CAP a organitzar-nos i unir la lluita col·lectiva amb la participació en els fòrums i taules existents. Som gairebé quatre-centes persones, potser la primera entitat d'Olesa, llevat de la Comunitat Minera. Ell deia de broma que es posava el límit de seguir fins a fer els setanta-quatre anys, no ha pogut ser i ara ens toca seguir sense ell, però amb el seu pensament i per ell.

    Acabo, dient que demanaré a l'associació un canvi de nom: que passi a dir-se Associació per la sanitat pública i de qualitat d'Olesa Paco Fernández Hoces i, encara que no estem a un ple, veig regidors de l'ajuntament i faig un prec: vagin buscant un carrer adient i digne per posar-li el nom de Paco Fernández Hoces.

    Company Paco, com cantem a la Internacional: «Amunt els pobres de la terra. Amunt els qui pateixen fam».

CINQUANTA ANYS DE LA VAGA DE LA EXIN DE MOLINS DE REI

  

 Fa cinquanta anys de la vaga dels treballadors i les treballadores de l’empresa Exin Lines Bros de Molins de Rei. Una plantilla de 340 persones que, d’entre altres joguines, fabricaven les conegudes Cine Exin, Exin Castillos i Scalextric.

   Es negociava el conveni col-lectiu d’empresa i reclamaven un increment salarial de 3.500 pessetes mensuals, reducció de la jornada de treball i la supressió dels contractes eventuals, però l’empresa només oferia augments de 600 a 800 pessetes al mes i prou. Com que no va haver-hi acord, el 17 de setembre de 1973 començava la vaga que va durar fins a finals de mes i es va incorporar com a nova reivindicació la dimissió del Jurat d’Empresa (organisme mixt oficial empresa-treballadors).

    La reacció empresarial va ser acomiadar 306 persones, fet que va provocar que s’iniciés una cadena d’actuacions per donar a conèixer a la població el conflicte i demanar-ne la solidaritat: El dia 23 de setembre es van llençar fulls de Comissions Obreres informant de la vaga al carrer Major de Molins de Rei, ple de gom a gom per la fira de Sant Miquel i foren detingudes dues persones per la Guàrdia Civil. El dia 25 de setembre, 400 persones es van concentrar davant la seu del sindicat vertical franquista a Cornella. El 28 de setembre, 50 persones es van tancar a la parròquia de Molins de Rei i al cap d’unes hores van decidir sortir en manifestació a la qual s’hi van unir un centenar de treballadores i treballadors d’altres empreses. Va haver-hi aturs solidaris a empreses com Fundiciones Vicente Ros de Sant Vicenç dels Horts (3 hores) o Turbo de Molins de Rei (1 hora), i recol-lectes per fer una caixa de resistència a tota la comarca. El sindicat vertical franquista, sorprès, desbordat i incapaç de mediar, només sabia el que passava pels informes que li feia la mateixa empresa i la Guàrdia Civil.

    La vaga no va acabar del tot bé. A començament d’octubre es van readmetre els treballadors acomiadats, però deixant fora els dirigents obrers més destacats. Malgrat tot, la vaga d’Exin va ser important perquè va marcar un punt d’inflexió en la lluita obrera al Baix Llobregat en quedar clar que el conjunt de treballadors i treballadores ja perdien la por a la repressió, que qualsevol acció per millorar les condicions de vida i treball esdevenia una acció política i les noves formes d’acció sindical propiciades per les Comissions Obreres havien traspassat les fronteres de les empreses històricament més avançades com la Siemens, la Matacàs, etc. i s’anaven escampant al conjunt fabril de la comarca creant llaços de solidaritat permanents i assentant les bases de les grans lluites obreres baixllobregatines dels darrers anys de la dictadura franquista. 

COMPAREM ELS RESULTATS DE LES ELECCIONS MUNICIPALS I GENERALS A OLESA DE MONTSERRAT?

 

Tenim unes dades objectives electorals d’Olesa de Montserrat, fixem-nos:

Municipals 28-5-2023              Generals 23-7-2023

PSC .................. 2.424 vots      PSC .................... 4.371 vots      (+ 1.947)

ERC ..................1.649   «        ERC ...................  1.775    «        (+ 126)

OO-ECP ............. 659    «        SUMAR-ECP ....  1.760   «         (+ 1.101)

PP ....................... 668    «        PP ....................... 1.227    «        (+ 559)

JUNTS ................826    «        JUNTS ...............  1.012   «         (+ 186)

BO-CUP ..........2.084    «        CUP ...................      341   «         (- 1.743)

    Ja sé que la demoscòpia i la politologia ens diu que no s’ha de comparar processos electorals diferents i treure’n conclusions, però els contextos en què es plasmen determinats fets ens hi ajuda, sobretot si estan molt junts en el temps. Per això a Olesa de Montserrat pot ser alliçonador comparar els resultats de les eleccions municipals el 28 de maig passat amb els de les generals del 23 de juliol.

    El context en què es plasmen els fets, que permeten la comparació i treure’n conclusions el vaig deixar escrit el 6 de juny a http://mobiols.blogspot.com/2023/06/que-hauria-passat-si.html(cliqueu a sobre si us ve de gust llegir-ho). Si en aquest escrit deia que no sabríem que hauria passat si no s’haguessin produït totes les irregularitats denunciades en el procés electoral municipal, una transposició dels resultats de les eleccions generals, a on la CUP es va presentar despullada, sense la samarreta equivoca i tramposa d’un Bloc Olesà judicialment extingit, i on Sumar - En Comú Podem ha tingut més del mes i escaig que va tenir Olesa Oberta - En Comú Podem per donar-se a conèixer, ens permet intuir que els 1.743 vots perduts, en escassament dos mesos, per la CUP olesana són d’antics votants del BO (que la seva memòria possiblement encara el lligaven amb els Comuns) que han anat a parar, no només, però sobretot, a Sumar-ECP.

    Intuïm més coses: A la vista d’aquests resultats, quin possible ajuntament s’hagues conformat a Olesa de Montserrat si el procés electoral municipal hagués estat dintre dels paràmetres de la normalitat?. Potser aquest:

PSC................ 9 regidories (ara 6)

BO-CUP........ 0        «         (ara 6)

ERC............... 4       «         (ara 4)

JUNTS........... 2      «         (ara 2)

PP................... 2      «         (ara 1)

OO-ECP......... 4      «         (ara 1)

    Ni em passa pel cap posar en dubte la legitimitat de l’actual consistori, ni la validesa de l’acord per a governar el municipi signat entre la CUP, ERC i JUNTS, només em plantejo una ficció no tan llunyana de la realitat social olesana.

EL SENTIT DEL RIDÍCUL DE LA SRA. ADA AGUT

 

No només incompleix la ordenança Marti Obiols Casanovas (representant coordinadora ………..) enganxant els cartells als contenidors del poble sinó que els va enganxant un a sobre l’altre #NoTotShiVal #ProuManipulació (Sra. Ada Agut Domenech al Facebook).

    La senyora Ada Agut, fins al dia 17 de juny regidora de Salut pública i molts altres etcèteres de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat, al cap de set mesos s’ha adonat que algú està enganxant cartells als contenidors de les escombraries, convocant a la ciutadania a concentrar-se els divendres davant del CAP per una sanitat pública de qualitat. Com una nena que acaba d’aprendre «modos» a la classe d’educació cívica ha denunciat aquest fet, no als «urbanos», com hauria de ser, sinó al Facebook i me’n fa responsable públicament, amb nom i cognoms (deu tenir proves, dic jo, ai). Em fa l’efecte que la falta suposadament comesa per l’interfecte i que indigna a la «justiciera» Sra. Ada Agut, és no utilitzar conforme a l’ús al qual són destinats, béns públics, cometent accions que puguin alterar-n’he les condicions de funcionament, com és enganxar fulls en elements del mobiliari urbà amb sistemes que els malmetin, com pot ser utilitzar cinta adhesiva transparent, també coneguda com a Cel-lo pels més vells (Article 14 del Reglament de prestacions substitutòries i de mesures alternatives educatives a la sanció per l’Ordenança de Civisme i convivència ciutadana). Si mireu la fotografia veureu que els contenidors han quedat inutilitzats i fora d’ús a causa d’acte tant incívic, causant un perjudici irreparable (no sé si es nota la ironia).

    Ràpidament han aparegut uns estrictes i severs ciutadans i ciutadanes de suposada honorabilitat (l’honor, com el valor a la «mili» només se suposa fins que es prova) que s’han posat les mans al cap i, pel sistema de comentar o clicar «m’agrada» li han fet la claca a la Sra. Agut. Llastima que aquesta severitat emprada a l’hora de jutjar a la modesta «Coordinadora per a la sanitat pública i de qualitat d’Olesa de Montserrat» per la suposada comissió d’una falta lleu (vegeu Annex I de l’Ordenança Municipal de Civisme i Convivència), aquesta primmirada ciutadania no la tingues quan, fa uns anys, el llavors totpoderós i encara existent Bloc Olesà, va cometre la falta greu de penjar cartells a l’arbrat públic (feu clic aquí) o quan a les darreres eleccions municipals, l’alcalde Riera potser ha comès un delicte de prevaricació (presumptament, és clar) a l’hora de repartir espais públics electorals. Fariseisme pur.

    El mestre Pompeu Fabra, al seu Diccionari General de la Llengua Catalana, tot un clàssic, definia el ridícul com allò «que mou a riure-se’n, digne que hom se’n rigui, per grotesc, extravagant, toix, etc...». Hi ha qui fa, ha fet i possiblement farà el ridícul, però li manca el sentit del ridícul i això és fotut perquè, com va dir el president Tarradellas, «un polític ho pot fer tot bé o tot malament, però no pot fer una cosa: el ridícul». Calla, que la Sra. Ada Agut ja no és política i li està permès.

ENTRE MONSTRES I TRAÏCIONS, L’OLESA ETERNA SEGUEIX

 

ALEGORIA OLESANA. Salomé amb el cap del Baptista. Lucas Cranach, 1533 

    «El vell món està morint. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres». La coneguda reflexió que, des de la presó feixista, ens va deixar escrita el filòsof marxista italià Antonio Gramsci, va planar sobre el ple de constitució del nou ajuntament d'Olesa de Montserrat; només calia canviar «món» per «Olesa». El canvi en el model de gestió municipal més obert i veritablement participatiu que la ciutadania demanava i que era aritmèticament possible des d’una suposada esquerra, ha estat frustrat per la vella Olesa encara plena de tics salistes, creant un monstre de tres (o quatre) caps. 

    Una Esquerra Republicana de Catalunya d’ideologia gasosa i històricament mudable, ha decidit pactar amb un partit com la CUP d’un esquerranisme aparentment radical, però que no dubta a arreplegar el nom i restes personals d’un extint i dissolt Bloc Olesà («poti-poti d’ideologies», segons paraules del seu fundador, ideòleg i exalcalde Salvador Prat) per tal d’acontentar el que és més conservador, clerical i tradicionalista d’Olesa. Per arrodonir la maniobra Junts per Catalunya, aquesta dreta hereva de Convergència i Unió, estava a l’aguait dels moviments que es feien i finalment s’ha acostat a on era el pesebre.

    Han posat el carro davant del bou fent un pacte que, a hores d'ara, més enllà del repartiment de l'alcaldia, només sabem que estan "treballant per a l'elaboració d'un programa conjunt .... amb tota l'energia i il-lusió"  i que  feia mesos que es coïa, tot i que els cuiners ho negaven, alhora que paral-lelament s’ordia una traïció. Es tractava de donar una aparença de canvi en la política municipal quan es fes públic el pacte i per això, a) la CUP acceptava que el Sr. Jordi Martínez, etern regidor del Bloc Olesà, i que, com el Visir Iznogud del comic, sempre "volia ser califa en el lloc del califa", encapçales la llista Bloc Olesà-CUP, b) arribat el moment ERC condicionava la firma de l’acord a què el Sr. Jordi Martínez no fos alcalde, ni de bon principi ni als dos darrers anys del mandat (al cap i a la fi, és una persona antipàtica, reprovada per tothom i sense «pedigrí» d’olesanitat, malgrat els seus esforços) i c) la CUP, amb immens dolor i pel superior bé d’Olesa, entregaria la safata amb el cap del Sr. Martínez a ERC. Pura cosmètica de canvi; l’Olesa eterna continua manant sense perill de què arribin els bàrbars i ho capgirin tot i es reparteix l'alcaldia dos anys el Sr. Jordi Parent, cap de llista d'ERC, tercera llista més votada, i els altres dos per al Sr. Marc Serradó, segon (sic) del Bloc Olesà - CUP (i ell mateix de la CUP), segona llista més votada. No aniria jo a la guerra amb aquests socis, i molt menys els hi donaria l'esquena.

    Diuen que el Bloc Olesà – CUP ha perdut quatre regidors al passar de deu a sis, però, no ens enganyem, la lectura correcta és que la CUP n’ha guanyat quatre en passar de dos a sis, i seguint el seu costum han consultat el confessor que els hi ha racomenat continuar allargant l’agonia de la vella Olesa alimentant monstres que impedeixin el naixement de la nova. 

    Deuen ressonar pel cap del Sr. Jordi Martínez les paraules que el Sr. Marc Serradó li va dir a l'acte de presentació de la candidatura del Bloc Olesà – CUP el 31 de març de 2023: «Em comprometo....convençut no només pel que sinó també pel qui....sempre ha cregut en això, sempre ha tirat perquè això fos possible i jo crec que això el fa la persona ideal per liderar-ho... sap confiar en l'equip que té, i això ho dic sincerament Jordi, saps confiar i jo crec que algú que lidera és algú que ha de saber confiar en la gent que té al voltant.». Alhora, el Sr. Jordi Martínez deu recordar les paraules que Juli Cèsar li va dirigir a Brutus mentre l'apunyalava: "Tu quoque fili mei" (Tu també fill meu) i taral-leja aquella estrofa del bolero del cubà Miguel Matamoros, «Lagrimas negras»:

Y aunque tú me has echado en el abandono.

Y aunque tú mataste mis ilusiones.

En vez de maldecirte con justo encono

En mis sueños te colmo

En mis sueños te colmo de bendiciones.